UN PROBLEMA DEL 100%
Us semblaria just gastar-vos tot el vostre salari en el lloguer del pis? I haver de marxar del vostre barri perquè és més important que algú hi faci negoci? Us agradaria abandonar casa vostra perquè els turistes fan insuportable el descans? A Vallcarca, sembla que tot això comença a ser una realitat. El preu de lloguer d’un pis de 40 m² d’una sola habitació ronda els 700 euros. I no parlem d’un preu mitjà: a tota l’àrea de Barcelona, des de Ciutat Meridiana fins a Sants, els preus no baixen de 600 €. El salari mitjà d’un veí del barri ronda també aquesta xifra.
Volem pensar que cap persona destina el 100% del seu sou al lloguer, però tampoc podem oblidar a tots aquells veïns que, obligats, han d’abandonar el barri i marxar als afores. Si fa no fa, aquestes també són víctimes d’un desnonament, silenciós i gens emotiu, però igual de violent.
Per denunciar aquest panorama, el 8N de la vaga general, vam fer pública l’ocupació d’un pis de propietat municipal a l’Av. Vallcarca, que sabíem que romandria buit durant anys. Ara l’habiten persones que no haguessin pogut accedir mai a un habitatge. També hem coordinat una assemblea informativa amb el Sindicat de Llogaters, per tal d’estendre entre el veïnat la consciència que existeixen alternatives a l’exili.
Mirant a la Vila de Gràcia, sabem que l’ona expansiva de la pujada de preus que s’hi està produint pot trencar ben aviat a les costes vallcarquines si no hi fem res. Per si no n’hi havia prou, el 60% del sòl veïnal es troba en mans de la constructora Núñez y Navarro, de la que ja hem après que prioritza el suculent negoci immobiliari abans que la gent i les seves cases.
Les obres planejades, promogudes des del Pla General Metropolità de 2002, podrien aprofundir en les desigualtats a Vallcarca convertint els solars grisos d’ara en edificis de 9 plantes igual de grisos. Davant d’això, un seguit d’accions propulsades per l’Assemblea de Vallcarca, AMPAS i altres col·lectius, ha aconseguit paralitzar la destrucció del que queda del nucli antic, fent que la constructora hagi de seure amb les veïnes i escoltar les seves reivindicacions.
D’altra banda, l’Ajuntament s’ha vist amb la necessitat d’impulsar el procés participatiu que s’està donant durant aquests dies a l’escola Rius i Taulet, obert a tot el veïnat: “com més organitzades estiguem, més cas ens faran”, deia algú. Si som capaces d’asseure al dinosaure de Núñez a una taula, podem aturar desnonaments, forçar lloguers justos i millorar les condicions per les inquilines. Podem promoure cooperatives d’habitatge i buscar nous models de convivència. Podem organitzar-nos amb la resta de barris populars, que pateixen les mateixes misèries i tenir encara més veu. Podem, inclús, fer que l’habitatge no sigui mai més un negoci, sinó un dret com una casa. El problema de Vallcarca, va més enllà dels lloguers o del turisme, és un problema del 100% del barri. Però, si participem, si ens hi posem, podem exigir allò que sembla inexigible.
